Les cent llengües de l'infant
L’ infant
és fet de cent.
és fet de cent.
L’ infant té
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent, sempre cent
maneres d’ escoltar
de sorprendre, d’ estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent maneres
de descobrir
cent maneres
d’ inventar
cent maneres
de somiar.
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent, sempre cent
maneres d’ escoltar
de sorprendre, d’ estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent maneres
de descobrir
cent maneres
d’ inventar
cent maneres
de somiar.
L’ infant té
cent llengües
( i encara cent, i cent, i cent)
però li'n roben noranta-nou.
cent llengües
( i encara cent, i cent, i cent)
però li'n roben noranta-nou.
L’ escola i la cultura
li separen el cap del cos.
Li diuen:
de pensar sense mans
de fer sense cap
d’escoltar i de no parlar
de comprendre sense joia
d’estimar i sorprendre’s
només per Pasqua i per Nadal.
li separen el cap del cos.
Li diuen:
de pensar sense mans
de fer sense cap
d’escoltar i de no parlar
de comprendre sense joia
d’estimar i sorprendre’s
només per Pasqua i per Nadal.
Li diuen:
de descobrir el món que ja existeix
i de cent
li'n roben noranta-nou.
de descobrir el món que ja existeix
i de cent
li'n roben noranta-nou.
Li diuen
que el joc i la feina,
la realitat i la fantasia,
la ciència i la imaginació,
el cel i la terra,
la raó i els somnis,
són coses
que no van plegades.
que el joc i la feina,
la realitat i la fantasia,
la ciència i la imaginació,
el cel i la terra,
la raó i els somnis,
són coses
que no van plegades.
Li diuen en definitiva
que el cent no existeix.
que el cent no existeix.
L’ infant diu:
Però el cent existeix.
Però el cent existeix.
Mirem de trobar una definició de llenguatge i una de llengua o competència comunicativa, partint del text de Jesús Tuson (TUSON, J. (1984). Lingüística. Barcelona: Barcanova, p. 45-50):
El llenguatge és el mitjà de comunicació específicament humà, estructurat a través d'un sistema de sons. Però no és només un mitjà de comunicació. Un autobús, un cotxe o la ràdio ho són. El llenguatge va associat a la identitat; serveix per dir com és i pensa la persona. El llenguatge permet el discurs abstracte: sense referents físics. Gràcies al llenguatge representem el que pensem, el que som, i no només ens serveix per comunicar-nos, sinó que és també un mitjà de reflexió.
Gràcies al llenguatge ordenem i classifiquem les percepcions que tenim de la realitat. Qualsevol ordenació demana una reducció, com veiem clarament amb l'exemple de la simplificació de la infinita gama de colors, reduida als 7 colors que coneixem. Aquesta reducció i organització de la realitat és el que fa possible la comunicació entre els éssers humans assimilant les percepcions, convertint les realitats concretes en abstraccions. L'estructura del nostre pensament va totalment lligada a aquestes abstraccions.
Ordenem i reduïm les percepcions del món que ens envolta. Sabem que els esquimals tenen 7 paraules diferents per referir-se a la neu, mentre nosaltres amb una de sola en tenim prou, i si ens cal fer alguna distinció, l'adjectivem. I ordenem i reduïm les percepcions del nostre grup social: el llenguatge és un element de cohesió i socialització.
El llenguatge és un pilar bàsic per a la memòria tant individual (formació de la identitat) com col.lectiva: tractats científics, cançons, contes, mites i llegendes... contribueixen a que l'home quan neix no hagi de començar de zero, perquè el seu poble li transmet, a través de tots ells, els seus coneixements.
És també el mitjà més extens, perquè qualsevol altre mitjà de comunicació es pot traduir en llenguatge. Tot i que els altres sistemes toquen fibres diferents, el verbal és el que abasta més tots els altres instruments de comunicació.
En l'article de TUSON, J. (2001). Una imatge no val més que mil paraules. Barcelona: Ed. Empúries, l'autor argumenta la superioritat dels recursos expressius del llenguatge sobre els de la imatge, i en un altre article (TUSON, J. Històries naturals de la paraula. Barcelona: Ed. Empúries) sobre l'origen del llenguatge en l'Homo sapiens, argumenta els avantatges de la comunicació verbal sobre la gestual. Parla de l'Homo sapiens com algú que està constantment treballant amb les mans: per ell seria una nosa haver d'expressar-se gesticulant mentre havia de pescar, caçar, recol·lectar, pintar... Parla de les seves llargues nits de foscor, on una comunicació gestual era invisible. Parla del seu cervell i les seves cordes vocals, amb una adequació total a la necessitat de distingir sons diferents per a estructurar la comunicació.
La llengua és el sistema de signes i símbols propis d'una comunitat lingüística. Un sistema és un conjunt en el qual els elements es relacionen entre si. El sistema lingüístic està compost de cinc nivells:
Dintre d'una llengua hi trobem una sèrie de variants que podem dividir en dos grups:
Tota llengua es pot definir com a tal si conté els cinc nivells esmentats, independentment del nombre de parlants, independentment de si té estat i independentment de si té llengua escrita.
No hi ha llengües fàcils i llengües difícils. Una llengua ens costa més d'aprendre com més allunyada està de l'estructura de la nostra llengua materna. Això és així perquè durant el primer any de vida deduïm, com hem comentat abans, les regles de la nostra primera llengua i, a partir del segon any, anem avançant en la nostra estructura. El que fa que una llengua ens sembli difícil és aprendre-la quan el mecanisme de deducció s'ha aturat, perquè ja l'aprenem partint del nostre sistema lingüístic.
Sempre he pensat que el perill més gran d'una llengua de pocs parlants i sense estat, és la proximitat en estructura de la llengua dominant i d'estat, perquè sense ni adonar-te, com que la llengua de l'estat domina els mitjans de comunicació i et va arribant per tot arreu, va imposant la seva estructura sobre la pròpia i pot acabar convertint el que era una llengua en una varietat dialectal. En aquest sentit, el català i el gallec correrien més perill d'assimilació que el basc.
Per què podria passar això? Si amb un any de vida ja hem interioritzat l'estructura de la nostra llengua, sembla que una segona llengua, per propera que sigui en estructura, ja no ha de modificar la nostra, sinó que és aquella segona llengua la que queda afectada per la primera. Però quina és la primera llengua en un país bilingüe? Quina estructura deduïm el nostre primer any de vida?
La majoria de nens processen les dues llengües alhora en aquest període (encara que sempre hi hagi una preponderància d'una de les dues), ¿fan una divisió clara d'estructures quan estan tan a prop una de l'altra? Afegint-se a això que molts dels adults que els parlen ho fan amb un català après tenint com a base el castellà, sembla que el límit entre les dues estructures acaba quedant menys clar del que seria necessari per evitar el perill d'assimilació.
És cert que les llengües evolucionen i que és necessari que ho facin d'acord amb els canvis que es van produint en una comunitat: cal un nou lèxic per designar nous descobriments o invents o per descriure noves maneres de funcionar...i si una determinada paraula ja hi és en una altra llengua i encara no en la nostra, la necessitat en justifica l'ús (vegi's article de l'Avui del 7 d'octubre). O puc entendre una evolució de la llengua cap a una economia lingüística, per ser el màxim d'eficaç amb el mínim d'esforç. El que és injustificable és l'empobriment de la llengua, o la substitució d'estructures que li són pròpies per pura desídia.
Per això és trist que tenint com a equivalent del "romper" castellà, una sèrie de paraules amb matisos diferents: trencar, estripar, esparracar, esquinçar, esbotzar, espatllar,... tendim a fer servir trencar en tots els casos, perquè en castellà aquests matisos no hi són; o que podent diferenciar gaire de molt en una frase, o gens de res, gaire i gens es deixin de fer servir perquè en castellà no hi ha res equivalent; o que, i això afecta més clarament a l'estructura de la llengua, havent-hi uns pronoms febles, que donen fluïdesa i tenen una funció clarificadora en la frase perquè ajuden a desfer possibles ambigüitats, es deixin de fer servir perquè en castellà no es fan servir...
De llengües vives al món, n'hi ha entre 3000 i 4000, i només uns 200 estats; tindríem per tant unes 15 o 16 llengües per estat, cadascuna amb la seva reducció particular de la realitat, amb el seu sistema propi d'abstraccions i, per tant, amb la seva visió, com a grup, del món. Si no hi donem importància, moltes llengües aniran morint i amb elles tota la saviesa acumulada del seu poble.
En l'article de TUSON, J. (2001). Una imatge no val més que mil paraules. Barcelona: Ed. Empúries, l'autor argumenta la superioritat dels recursos expressius del llenguatge sobre els de la imatge, i en un altre article (TUSON, J. Històries naturals de la paraula. Barcelona: Ed. Empúries) sobre l'origen del llenguatge en l'Homo sapiens, argumenta els avantatges de la comunicació verbal sobre la gestual. Parla de l'Homo sapiens com algú que està constantment treballant amb les mans: per ell seria una nosa haver d'expressar-se gesticulant mentre havia de pescar, caçar, recol·lectar, pintar... Parla de les seves llargues nits de foscor, on una comunicació gestual era invisible. Parla del seu cervell i les seves cordes vocals, amb una adequació total a la necessitat de distingir sons diferents per a estructurar la comunicació.
La llengua és el sistema de signes i símbols propis d'una comunitat lingüística. Un sistema és un conjunt en el qual els elements es relacionen entre si. El sistema lingüístic està compost de cinc nivells:
- Fonètic: so articulat.
- Morfològic: forma de les paraules (ex. casa, cases). No es refereix al significat de les paraules sinó als seus components. Aquest nivell estableix l'ordre del sistema, que és el que capta un nen quan està aprenent a parlar. Fins fa cosa de 20 anys encara es pensava que els nens aprenien a parlar per imitació, però això no explicava les incorreccions habituals en nens d'aquesta edat. Ara sabem que els nens capten el sistema i l'apliquen d'acord amb la seva deducció, veiem que tendeixen a regularitzar-ho tot: quan un nen petit fa una incorrecció morfològica és per fidelitat a aquest sistema que ell ha deduït, i és a partir de les correccions dels adults que va ajustant el sistema, incorporant les irregularitats,...
- Sintàctic: ordre de les paraules. Aquest és el nivell al qual els lingüistes donen més importància, dóna les pautes de com s'uneixen les paraules. L'ordre influeix en el sentit del missatge.
- Lèxic i semàntic: significat de les paraules.
- La pragmàtica (o competència sociolingüística): ús que es fa de la llengua (mirada, gest, sentit de l'humor,...)
Dintre d'una llengua hi trobem una sèrie de variants que podem dividir en dos grups:
- varietat lingüística que depèn del lloc d'origen, que dóna lloc als diferents dialectes d'una llengua.
- varietat social, constituïda pels diferents registres: maneres de parlar diferents en funció de la situació comunicativa o de la relació social.
Tota llengua es pot definir com a tal si conté els cinc nivells esmentats, independentment del nombre de parlants, independentment de si té estat i independentment de si té llengua escrita.
No hi ha llengües fàcils i llengües difícils. Una llengua ens costa més d'aprendre com més allunyada està de l'estructura de la nostra llengua materna. Això és així perquè durant el primer any de vida deduïm, com hem comentat abans, les regles de la nostra primera llengua i, a partir del segon any, anem avançant en la nostra estructura. El que fa que una llengua ens sembli difícil és aprendre-la quan el mecanisme de deducció s'ha aturat, perquè ja l'aprenem partint del nostre sistema lingüístic.
Sempre he pensat que el perill més gran d'una llengua de pocs parlants i sense estat, és la proximitat en estructura de la llengua dominant i d'estat, perquè sense ni adonar-te, com que la llengua de l'estat domina els mitjans de comunicació i et va arribant per tot arreu, va imposant la seva estructura sobre la pròpia i pot acabar convertint el que era una llengua en una varietat dialectal. En aquest sentit, el català i el gallec correrien més perill d'assimilació que el basc.
Per què podria passar això? Si amb un any de vida ja hem interioritzat l'estructura de la nostra llengua, sembla que una segona llengua, per propera que sigui en estructura, ja no ha de modificar la nostra, sinó que és aquella segona llengua la que queda afectada per la primera. Però quina és la primera llengua en un país bilingüe? Quina estructura deduïm el nostre primer any de vida?
La majoria de nens processen les dues llengües alhora en aquest període (encara que sempre hi hagi una preponderància d'una de les dues), ¿fan una divisió clara d'estructures quan estan tan a prop una de l'altra? Afegint-se a això que molts dels adults que els parlen ho fan amb un català après tenint com a base el castellà, sembla que el límit entre les dues estructures acaba quedant menys clar del que seria necessari per evitar el perill d'assimilació.
És cert que les llengües evolucionen i que és necessari que ho facin d'acord amb els canvis que es van produint en una comunitat: cal un nou lèxic per designar nous descobriments o invents o per descriure noves maneres de funcionar...i si una determinada paraula ja hi és en una altra llengua i encara no en la nostra, la necessitat en justifica l'ús (vegi's article de l'Avui del 7 d'octubre). O puc entendre una evolució de la llengua cap a una economia lingüística, per ser el màxim d'eficaç amb el mínim d'esforç. El que és injustificable és l'empobriment de la llengua, o la substitució d'estructures que li són pròpies per pura desídia.
Per això és trist que tenint com a equivalent del "romper" castellà, una sèrie de paraules amb matisos diferents: trencar, estripar, esparracar, esquinçar, esbotzar, espatllar,... tendim a fer servir trencar en tots els casos, perquè en castellà aquests matisos no hi són; o que podent diferenciar gaire de molt en una frase, o gens de res, gaire i gens es deixin de fer servir perquè en castellà no hi ha res equivalent; o que, i això afecta més clarament a l'estructura de la llengua, havent-hi uns pronoms febles, que donen fluïdesa i tenen una funció clarificadora en la frase perquè ajuden a desfer possibles ambigüitats, es deixin de fer servir perquè en castellà no es fan servir...
De llengües vives al món, n'hi ha entre 3000 i 4000, i només uns 200 estats; tindríem per tant unes 15 o 16 llengües per estat, cadascuna amb la seva reducció particular de la realitat, amb el seu sistema propi d'abstraccions i, per tant, amb la seva visió, com a grup, del món. Si no hi donem importància, moltes llengües aniran morint i amb elles tota la saviesa acumulada del seu poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada