LA COMPOSICIÓ DEL TEXT: reflexió, transformació i revisió

Tant escriure com parlar és un procés, té un inici i un desenvolupament. El títol d'aquest post és La composició del text, però aquest text es refereix també al discurs, inclou línies i paraules. Planificar i revisar és tan bàsic per parlar com per escriure.

Així doncs, la composició d'un text implica planificar, redactar i revisar. Però aquestes tres passes no se succeeixen de manera lineal. Les tres etapes de composició del text són circulars. L'esquema seria:

Reflexionar
Planificar és reflexionar sobre els objectius i decidir en funció d'aquests quina és l'estratègia. Cal tenir en compte la situació comunicativa:

1. A qui va dirigit.
2. Tema (què): visió general, global, del que es diu (s'ha de poder dir amb un màxim dues línies).
3. Objectius (per a què), per plantejar el tipus de text.
4. Com: estructura, forma.

Caldrà:

• Recollir informació:
• pluja d'idees (sense censura: tot el que ve al cap s'ha d'apuntar)
• documentació: recerca sobre el nostre tema en tots els documents que existeixen.
• les 6W (what, who, where, why, when, how)
• apunts (treball de camp)
• Seleccionar i ordenar:
• fent grups d'idees
• a través de mapes conceptuals, amb els quals ja s'estableix l'estructura, les relacions causa-efecte,...

Transformar
Redactar és transformar tot això que hem recollit en text, en paraules que es poden transmetre via oral o escrit. Si volem ser el màxim d'eficaços cal donar una estructura al text o discurs: introducció, desenvolupament i conclusió. El paràgraf ens ajuda a muntar aquesta estructura:

El primer i l'últim paràgrafs seran la introducció i la conclusió, i cadascun dels centrals desenvoluparà una idea principal amb les idees secundàries que li vagin associades, per tal d'argumentar i explicar àmpliament la idea principal. Els entorns virtuals afavoreixen un procés de síntesi de la informació que va en detriment d'aquesta argumentació i explicació àmplia de les idees.

Fer servir connectors ens ajuda a ser el màxim d'eficaços per ser entesos. D'aquesta manera, qui llegeix té molt més clar el que direm, la relació entre el que hem dit i el que estem a punt de dir. La puntuació també té una funció organitzativa del text: el punt separa les idees secundàries.

L'estil ha de ser adequat a la situació, clar, concís, variat, ... amb la subjectivitat de les creences o preferències de cadascú.

Revisar
Revisar és examinar i avaluar tant els continguts com la gramàtica. Anoto aquí els punts del Decàleg de la revisió que m'interessa recordar especialment:

• Reviseu sempre el text abans de donar-lo per bo, encara que estigueu molt satisfets de com us ha quedat i estigueu convençuts que no hi tocareu absolutament res.
• Partiu de la base que res és intocable.
• Reviseu globalment el text per fer-lo més clar.
• Reviseu a fons el contingut (adequació, idees, estructura i estil).
• Si cal, reelaboreu sense por el text des dels fonaments.

Després de llegir el text previ a aquesta classe sobre La composició del text, pensava que seria la primera classe de COED que em costaria de pair. És un tema que penso que ja hauríem de tenir prou dominat, amb la pràctica constant de redactar i fer treballs, o amb les lectures que s'han fet,... No sé. La lectura realment, excepte algun punt, se'm va fer molt pesada. Però, i aquí és on vull destacar els mèrits de l'oradora, la classe em va mantenir ben atrapada fins al final. Les idees eren molt clares, els consells útils i els exemples amens.

En aquest article del País, Rosa Montero ens parla del procés que ella segueix per escriure una novel·la, la seva "composició del text", és maco veure el seu "joc" previ amb les idees, la seva recollida, ordenació i transformacions successives.

LA DESCRIPCIÓ I TU

Descriure és observar, escoltar, olorar i sentir el gust i el tacte de la cosa que volem mostrar. Demana estar atents al món que ens envolta amb els cinc sentits, sense descartar-ne cap, per tal d'arribar plenament a l'objecte triat.

Mentre estem recollint aquesta informació, sense ni adonar-nos-en, ja l'anem fent nostra: anem deduint, relacionant, interpretant,...

I és només llavors, a partir d'aquella captació nostra de la realitat de l'objecte, que som capaços de parlar-ne des d'angles diferents, amb una riquesa de contingut derivada d'una visió personal que tindrà ressonància en qui ens escolti.

Quan dic parlar, ho dic donant-li el sentit ampli d'expressió, incloent-hi els diferents canals i gèneres: tant el de l'orador, com el de l'escriptor narratiu, com el de l'assagista, com el del poeta o el cantant, com el del fotògraf o el pintor,... En funció de la situació de comunicació i de la intenció, el to de la descripció serà més subjectiu (descripció artística) o més objectiu (descripció científica).

Una descripció acadèmica demana una estructura ordenada, claredat i concisió. Per aconseguir-ho podem comptar amb tres procediments ordenats: l'establiment del tema, en què es presenta l'objecte com un tot; la caracterització, en què es distingeixen les característiques de les parts, i la relació amb el món exterior, a través de similituds, oposicions, situació en l'espai i el temps...

Un cop ideats els punts de vista i definit l'esquema estructural de la descripció, és bàsica la tria dels termes més suggerents i/o adequats i precisos, segons el tipus de descripció. I, novament, quan parlo de termes, ho faig en un sentit ampli: podem descriure també a través d'una fotografia. En aquest cas els "termes" són visuals i, per tant, tot el que es mostra a la fotografia ha de tenir una intenció descriptiva clara. Clara per al fotògraf i clara per a l'espectador, si no és així la seva funció descriptiva és ineficaç.

 Descripció digital                 

L'Alba, al temps de lleure de Blanquerna

DESCRIPCIÓ. Qui ets tu?

Descripció escrita

Aquell primer dia a Blanquerna va ser ella qui va trencar el gel de la manera més natural, com qui parla amb algú que coneix de fa temps. Quan va arribar a mi, l'Alba ja era el centre d'atenció d'un grup de noies que havia trobat camí de la Facultat. I, en poc temps, Sant Pere de Riudebitlles havia deixat de ser un poble qualsevol per convertir-se en el poble de l'Alba Cornellà.

L'Alba no és prima, no és cantelluda ni feble. El seu cos és sòlid, de formes arrodonides i ben posat a terra. Té un caminar d'espatlla enrera, cap enlaire i pas segur, potser lligat a la seva poca alçada, la qual també és causa d'un dels seus posats habituals: el cos relaxat, el cap una mica aixecat i la mirada atenta al seu interlocutor, mentre somriu amb la boca i els ulls.

Els seus ulls, castanys com els cabells, li estalvien moltes paraules, perquè també és cert que l'Alba és molt crítica. És una persona responsable, ordenada, previsora i puntual i té poca paciència amb altres maneres de fer.

Aquests ulls no són un element expressiu aïllat. L'Alba és una narradora excel·lent: quan explica una història tot el cos es posa en moviment sota la direcció de la veu. Amb la seva entonació i el seu català viu de Sant Pere, capta qui l'escolta. Quan comença la narració, l'Alba mira el que diu i ja no ens veu.

L'exposició fotogràfica "Qui ets tu?" ens ha permès de prendre consciència que el canal visual té també el seu codi objectiu de comunicació. Anoto tres punts bàsics:

• La importància del que destaca a primer cop d'ull, a través d'un primer pla, d'una il·luminació especial, de la posició del cos, d'un punt de vista que provoca una determinada deformació...
• El pes dels elements del fons per les seves connotacions significatives i en funció de la importància que se'ls hi atorga a la fotografia. La seva irellevància demana enfosquir-lo en un joc de clarobscurs, desenfocar-lo.
• La importància d'utilitzar els signes o símbols amb el significat acceptat per tothom. No es bo, pretendre trobar sentits interns propis en funció del que suggereixen determinades formes. Dos exemples: a) una senyera és un símbol catalanista, no es pot fer servir com un "element de color", i    b) un cediu el pas no es pot interpretar com una fletxa.

Tot l'exercici de descripció a través dels tres canals: escrit, fotogràfic i oral, ha sigut interessant tant particularment com a nivell comparatiu. L'exercici d'observació d'una persona com a individu, en relació amb tu i en relació amb els altres; recollir les idees del que has vist, sentit i pensat; establir-hi un ordre, i triar les paraules més adequades per dir el que vols dir amb el mínim per aconseguir el màxim, demana esforç i posar en joc tots els sentits.

PARLAR I ESCRIURE

Ja hem comentat que el text tindrà unes característiques pròpies segons sigui la situació comunicativa en què es produeix. Quines són aquestes característiques en el text escrit per oposició a l'exposició oral? Partim d'un esquema lineal amb dues situacions extremes: la conversa (oral pur) a un extrem i la carta o l'article d'opinió a l'extrem oposat (escrit pur).

Amb la informació extreta del capítol Què és el codi escrit?, del llibre de CASSANY, D. Descriure escriure. Barcelona: ed. Empúries, 1987, hem muntat aquest mapa conceptual:

En conclusió, un escriptor ha de tenir en compte:

• Adequació, tant de varietat com de registre, apropiats a cada situació.
• Coherència, sabent escollir la informació pertinent i més rellevant i estructurar-la.
• Cohesió, connectant les frases del text de manera que no es pugui moure res sense afectar el conjunt.
• Correcció gramatical, sabent les regles fonètiques i ortogràfiques, morfosintàctiques i lèxiques per fer frases correctament.
• Disposició en l'espai. És important tenir en compte com s'ha de presentar un escrit.
• Els codis oral i escrit presenten diferències textuals i contextuals.
• L'escrit és un codi independent de l'oral, amb estructures compartides, però funcions diferents i complementàries.
• Entre els escrits tenim els escrits per ser llegits i els escrits per ser dits i cadascun té els seus propis recursos lingüístics i estratègies comunicatives.

En general comuniquem seguint unes regles marcades pel grup social. El coneixement d'aquestes regles ens farà més o menys eficaços. Cal analitzar els paràmetres de text i context. Quan mirem l'adequació, hem de mirar quin és el context i adequar el temps, la durada, els registres i les varietats dialectals.

A l'esquema lineal de comunicació oral i escrita que hem comentat al començament d'aquest post, a més de les situacions intermitges ja reflectides al mapa conceptual (entrevistes, debats,...), hi hem d'afegir el canal digital: els blocs, els correus electrònics,... marquen un format diferent, de llenguatge escrit més informal els segons i d'estructura oberta els primers. Hem de donar igual o més importància a totes aquestes situacions de llengua oral formal.



Quan el delegat ha de comunicar una informació al grup ho ha de fer amb una precisió de lèxic, el context és formal, com el d'un article d'opinió. En el cercle de LLENGUA ORAL FORMAL el canal és auditiu, però la comunicació té les característiques del codi escrit.

Fer una exposició en públic demanarà, per tant, una bona preparació del discurs de manera adequada, coherent i cohesionada, que garanteixi una precisió en el contingut. No podem deixar-la com a cosa improvisada, com si fos una conversa entre amics. Trobo difícil, però, quan el temps de l'exposició és molt limitat, no convertir les idees en frases concretes que s'acaben en certa manera memoritzant, perquè un cop has trobat la manera més efectiva de dir les coses, és difícil renunciar-hi.

Suposo que la preparació ha de ser similar a la d'un debat: una preparació d'arguments i contra-arguments, que en principi poden tenir un ordre, però que alhora han de ser flexibles, per poder adaptar-se a les intervencions.

COMPETÈNCIA COMUNICATIVA

Ja vam deixar clar a l'entrada de Llenguatge i llengua que la competència comunicativa està composta pels quatre nivells que conformen la gramàtica (fonètic, morfològic, sintàctic i semàntic) més un cinquè nivell: la pragmàtica. Aquest cinquè nivell és el que inclou les situacions comunicatives.

Parlem quan tenim un interlocutor. I el nostre discurs és diferent en funció d'aquest. No parlem igual amb els amics que amb els pares, ni un investigador científic farà la mateixa conferència per a d'altres científics que per al públic de carrer. La llengua no es pot separar del seu grup social: aprendre a parlar és una experiència social.

Què és un bon comunicador? El 1972, dos americans, Gumperz i Hymes, van fer prendre consciència que calia alguna cosa més que aprendre gramàtica: la competència comunicativa és "allò que un parlant necessita saber per comunicar-se de manera eficaç en contextos culturalment significants." Ser eficaç vol dir estalviar esforç, convèncer l'altre amb el mínim d'esforç. És més eficaç i, per tant, més bon comunicador qui més aconsegueix l'objectiu (seduir, convèncer, persuadir, emocionar,...) "en contextos culturalment significants", és a dir, amb el registre més adequat en funció del context o el grup cultural.

Quins són els components de la competència comunicativa? Per dominar aquesta competència comunicativa hem de controlar 4 tipus de coneixements i habilitats:

• La competència lingüística o gramatical
• La competència sociolingüística
• La competència discursiva
• La competència estratègica

La competència lingüística o gramatical és, com ja hem dit, la que fa referència al domini del codi lingüístic en els quatre nivells esmentats a l'inici d'aquesta entrada i definits a Llenguatge i llengua.

La competència sociolingüística fa referència a les regles socioculturals d'ús. S'ocupa de:

1. La situació dels participants: el registre variarà en funció del context.
2. El propòsit de la interacció, és a dir, l'objectiu comunicatiu. Tot comunicador té sempre un objectiu. El missatge més curt i fins i tot el silenci tenen un propòsit. L'objectiu és convèncer, persuadir, sensibilitzar,... fer que els altres sentin empatia, canviïn d'opinió i pensin com tu. Ja des de Plató els discursos tenien com a finalitat convèncer l'altre. 
3. Normes i convencions de la interacció. Un molt bon comunicador té molt clar què vol aconseguir en cada moment: fer somriure, fer plorar, fer dubtar... tot són fites prèvies per arribar a l'objectiu final. Aquestes fites prèvies les decidirà en funció de les normes de la interacció, que serà diferent en funció dels grups socials. Si el comunicador no respecta aquestes convencions, perd qualitat.

La competència discursiva fa referència a la combinació de formes gramaticals i significats per aconseguir un text coherent i cohesionat en qualsevol gènere. S'ocuparà, per tant, de la cohesió de la forma i de la coherència en el significat.

En un text cohesionat, les idees estan ben lligades, no es poden separar: una idea porta a l'altra. Hi ha uns lligams interns de forma: pronominalització, procés de definició,...

La coherència ens parla del missatge i la pertinència de les idees que el componen i l'ordre que s'hi estableix. La pertinència anirà tant en funció de l'objectiu com de la situació comunicativa. Cal estar pendents de què direm i on. Un bon comunicador analitzarà, per tant, el seu discurs segons la coherència en funció de l'objectiu i de l'entorn social.

La competència estratègica fa referència a les estratègies de comunicació verbal i no verbal que es poden utilitzar per:

• compensar deficiències degudes a limitacions o insuficiències
• afavorir l'efectivitat de la comunicació

El domini d'aquesta competència et fa pujar de grau. És important conèixer les nostres limitacions per jugar amb les estratègies més adequades i aconseguir el màxim d'efectivitat.

Entre les estratègies de comunicació verbal tenim:
- El ser endreçat (mantenir una estructura en el discurs: de què parlaré, parlo, de què he parlat).
- L'humor intel·ligent.

Les estratègies no verbals són les lligades a: gest, postura, volum de veu, velocitat, pauses i silenci, la mirada (el mostrar-se proper).

Quan parlem de competència comunicativa hem d'estar atents a les quatre destreses: parlar, escoltar, escriure i llegir. Tot són processos mentals, cognitius, s'esdevenen al cervell.

Parlar i escriure són activitats productives. Hi ha un procés d'elaboració en el qual es produeix un text. Aquest text tindrà unes característiques pròpies segons la situació comunicativa i, per tant, el text parlat i l'escrit seran diferents: una informació no es produirà igual si és al diari o a l'Informatiu vespre.

Escoltar i llegir són processos mitjançant els quals construïm o reconstruïm el text. Un bon comunicador també és qui sap escoltar i llegir en un grau alt. Saber llegir entre línies, a banda de dir de què va, és també saber veure la intenció, l'objectiu de qui parla o escriu.

Aquí tenim una conferència d'un molt bon comunicador: sir Ken Robinson:



El seu discurs està molt ben estructurat, la seva defensa és clara, la seva entonació no és gens monòtona. La combinació de reflexions profundes, bromes i exemples eficacíssims el fan arribar a l'excel·lència. Aquí us deixo, per acabar de confirmar la idea, dues entrevistes a aquest personatge, fetes per Lluís Amiguet, de La Contra de La Vanguardia, una del 3 de novembre i la que us penjo a continuació, del 23 de desembre: