Per treballar amb imatges, podem descarregar-nos també un programa gratuït d'edició d'imatge: el GIMP (ara en la versió 2.6.11), que té unes capacitats similars al Fotoshop. El GIMP ens permet reduir la mida i el pes de les imatges i fer collages.
Modificar la mida i el pes de les imatges:
Busquem a Google Imatges 3 o 4 imatges més grans de 4 Mb de pes (indiquem el pes que ens interessa a la franja del lateral esquerra del cercador), que equival a una mida de 2272x1704 píxels. Guardem les imatges al nostre ordinador.
Els píxels són petites quadrícules que formen la imatge de la pantalla. La pantalla de classe té uns 1000 o 1200 píxels (mida14x12). Per tant, per posar aquestes imatges a un vídeo haurem de canviar la mida i, per tant, canviarà el pes.
Obrim el GIMP (s'obren tres panells: finestra central, barra d'eines i barra de capes, canals, rutes i historial) i arrosseguem una imatge des del lloc on l'hem guardat cap a la finestra central del GIMP.
De la pestanya imagen, triem escalar imagen: sense clicar a la cadena, posem 600 píxels a l'alçada i no toquem l'amplada sinó que deixem la modificació automàtica de píxels, per tal que quedi proporcionada la imatge. Pitgem escala i ja la tindrem modificada. Si trenquem la cadena podrem variar alçada i amplada voluntàriament, deformant la imatge (600x600).
Però el que volem no és deformar-la sinó retallar-la a una mida de 600x600. Per tant haurem d'anar a imagen, tamaño del lienzo. S'ha de trencar la cadena, posar 600x600 píxels i moure la imatge per tal que quedi centrada o per requadrar per on la volem retallar, diem redimensionar i ja ho tenim. La guardem en jpg.
Fem el mateix amb la resta d'imatges per tal que totes tinguin la mateixa mida: escalem imatge i modifiquem la mida del quadre. Sempre que haguem de reduir i retallar, haurem de combinar les dues coses.
Per fer el collage, obrim un nou document, de 1200x1200 píxels, perquè les imatges són de 600x600 i les col·locarem en retícula de 2x2:
Inserim les imatges reduïdes al nou espai.
Les col·loquem en forma de collage (2x2). Al lateral dret veurem les quatre capes. Pitgem la icona de moure i disposem les fotos en retícula.
Ho guardem com a xcf (format del GIMP), així conservem les 4 capes de les fotos, per poder modificar el collage quan vulguem: seleccionem guardar como, triem el tipus d'arxiu i cliquem guardar. Si triem com a tipus d'arxiujpg, se'ns guardaran totes les capes en una de sola, però té com a avantatge la compatibilitat i el seu pes més reduït; és per fer-ho servir quan ja decidim que aquell arxiu serà definitiu.
Jo ara per ara estic fent servir el GIMP per muntar i modificar imatges i pel que necessito em va prou bé , però si hi ha algun altre programa gratuït que funcioni millor estaré encantada de saber-ho! Gràcies.
Cada llengua té la seva por al seu monstre imperial, a una llengua, més poderosa que ella, que se li va imposant. Com us comentava a l'entrada anterior de "llenguatge i llengua", el castellà és el nostre monstre immediat; però els castellanoparlants també pateixen al veure com la llengua anglesa va conquerint territori.
Una "carta del lector" de La Vanguardia d'ahir diumenge, il·lustra molt bé el que us dic. I em sembla que als catalanoparlants és un tema que també ens toca de ple. El poder dels Estats Units a nivell empresarial i, especialment, tecnològic fa que la seva terminologia domini aquests registres de llenguatge.
Moltes de les ordres dels programes informàtics que fem servir les hem après en anglès, sense ni saber el seu equivalent en català, i les fem servir amb tota la naturalitat entre companys de feina, sense cap pretensió snob. Estem tan lligats a les noves tecnologies que ens entenem molt bé fent servir un llenguatge metafòric que iguala els processos de les màquines als nostres processos... Comença com un joc i, ràpidament, es va generalitzant.
Potser sí que en reunions de empresa, queda millor fer servir paraules angleses per snobisme, per semblar més internacional i modern. Potser és inconscient, potser els matisos continguts en aquestes paraules angleses donen connotacions més actives o positives... No ho sé. Per què avui dia tothom parla d'empatia? Què se n'ha fet de la compassió? Quina és la distància entre elles?
Amb el temps anem modificant el significat de les paraules, relegant-les a creences, o donant-hi un nou sentit. Els mitjans de comunicació hi tenen alguna cosa a veure, però sobretot som nosaltres, els nostres valors, les nostres prioritats, ... Tinc la idea que tot això sempre ha passat de manera natural, sense voluntat de canvi... fins que va sorgir el debat sobre el llenguatge sexista.
En fi, el tema és prou apassionant com per anar-hi parlant. Per avui, deixem-ho aquí.
Per fer gravacions en fitxers d'àudio, primer haurem de descarregar-nos un programa d'àudio gratuït: l'Audacity. Per "Windows xp" i "vista" ens descarreguem la versió 1.2.6. Però l'Audacity grava els arxius en un format no compatible i, per tant, per poder exportar a arxius mp3 ens caldrà instal·lar-nos també el codificador LAME MP3, que trobarem a "Descargas opcionales", "plugins y bibliotecas".
Un cop instal·lats, obrim l'Audacity i veiem que els botons són els mateixos que els de qualsevol aparell d'àudio. Així que només ens cal començar a gravar i aturar-ho quan voguem. Si volem eliminar algun tram, només ens cal sel·leccionar-lo i, des de la pestanya edita, tallar-lo o silenciar-lo. Des d'edita mateix podem duplicar trams o retallar-los i enganxar-los, canviant-los de lloc...
Si volem gravar una cançó amb acompanyament d'instruments, gravarem cadascun dels timbres per separat i això ens permetrà, jugar amb les intensitats, silenciar determinats instruments,... per finalment guardar-ho i poder-hi treballar com a projecte d'Audacity, però llavors només el podrem obrir amb aquest programa. O bé, un cop decidides les proporcions d'instruments i veu, exportant-ho com a mp3 definitiu. La primera vegada que fem l'exportació, el programa ens demanarà la ubicació de "lame_enc.dll". Li direm "C:\Archivos de programa\Lame for Audacity", seleccioni "lame_enc.dll" i faci clic a obrir i d'acord.
Val la pena mirar també l'entrada de l'Audacity al bloc de Gestió de la Informació i TIC.
Aquí us penjo l'arxiu mp3 (després de trobar un vídeo que m'ha donat la pista de com fer-ho) resultant d'una prova de poema i una prova de cançó que vaig combinar per experimentar amb el programa. Gravar el poema em va anar molt bé per la recitació de l'assignatura de COED, per anar memoritzant i per veure coses que clarament fallaven en la recitació, com un excés d'afectació, que se senti massa la respiració o no fer les pauses en moments clau:
Ja hem vist que Documents de Google ens permet crear documents de text, formularis i fulls de càlcul. També ens permet crear dibuixos simplesi presentacions. Aquestes presentacions, però, no permeten introduir àudio ni, per tant, composar les diapositives com a vídeo.
De presentacions en tenim de dos tipus, segons la seva funció:
Presentacions per enviar a algú que s'ho mirarà pel seu compte, sense ser-hi nosaltres. Aquest tipus de presentació serà completa. Hi constarà tota la informació necessària per entendre el que es presenta prescindint completament dels nostres aclariments.
Presentacions com a suport a l'exposició oral. Aquest tipus de presentacions demanen un tipus d'informació molt sintètica, que vagi apareixent a mida que parlo, per gravar les idees bàsiques del discurs. Ha de contenir imatges que donin suport a les idees o sentiments que vull transmetre, en el moment precís. Si necessito un vídeo per il·lustrar una idea concreta, serà bo que es presenti d'una manera interactiva, que entri en diàleg, que ajudi a l'organització entre els que exposen i la presentació.
Una molt bona eina per a presentacions en línia és el Prezi. Per tenir un espai propi per a les nostres presentacions Prezi en línia, ens caldrà crear un compte i val la pena que sigui d'estudiant, perquè la llicència gratuïta augmenta d'una capacitat de 100MB a 500 MB. L'accés, per tant, el fem amb el mail i clau de Blanquerna.
Aquí es combinarà text, imatge, vídeo,... La presentació funciona fent zooms del recorregut general. Et permet passar d'una visió global que podria ser una mena de mapa conceptual, a la visió concreta de cada part. El Prezi, a més permet el treball col·laboratiu en línia: una presentació pot ser editada per més d'una persona.
Un cop hem fet el Log in, anirem a la pestanya Your Prezis i allà pitjarem +New Prezi i presentarem en el nostre primer prezi una recepta de cuina:
Un cop li hem posat el títol, accedim a la presentació. L'adreça que surt en el moment d'accedir-hi és la que haurem de copiar per donar accés des d'un bloc, un correu, etc. a la nostra presentació. Tot el que hem de mostrar a la presentació ho posarem en una gran pàgina: textos, imatges, vídeos, àudios i marcs es combinaran de manera que el conjunt funcioni i que els zooms puguin mostrar clarament el que ens interessa, un cop indicat quin serà el recorregut a seguir. Si ens interessa compartir l'edició de la presentació, a la part superior de la pàgina tenim el botó "Meeting", el pitgem i en el desplegable triem "Invite to edit", ens sortirà un url per copiar que haurem d'enviar per e-mail com a link a la/es persona/es amb qui volem compartir l'edició.
"flor"
A través de la "flor" de la imatge de l'esquerra indicarem si volem inserir arxius (o fletxes), escriure, crear marcs, canviar els colors i les fonts, indicar el camí o l'ordre que haurà de seguir el zoom o mostrar la presentació seguint l'ordre establert.
Per indicar l'ordre d'aparició dels diferents elements, per tant, ens posarem sobre Path i anirem clicant sobre cada element introduït seguint l'ordre desitjat. Veurem que a mida que cliquem van apareixent els números correlativament. Els números es situen al centre de la imatge, vídeo o text. Si el que volem és fer un zoom d'un conjunt d'elements, hem de crear un Frame (marc) per agrupar-les. Així, quan s'hagi d'indicar l'ordre del zoom d'aquell conjunt es clicarà el marc.
Qualsevol element que inserim el podem girar, modificar de mida, eliminar o duplicar. En clicar-hi, apareixen una sèrie de cercles concèntrics amb un signe +, cada cercle té una funció:
- El central serveix per moure l'objecte.
- El del mig, li canvia l'escala.
- El cercle exterior el gira.
Amb el signe + s'obre un desplegable que permet duplicar, eliminar (també es pot eliminar pitjant la tecla supr un cop apareguts els cercles) o posar un objecte al darrera o al davant d'un altre.
La funció de duplicar objectes és útil si ens interessa que un objecte es pugui mostrar sol, en un moment donat, i amb un conjunt d'elements dintre d'un marc, en un altre.
El Prezi és una eina molt intuïtiva i crea un efecte visual molt potent acompanyant una presentació oral, pel moviment que hi posa. L'altra cara d'això mateix és que t'obliga a vigilar la distància de temps entre els diferents zooms per evitar el mareig de l'auditori. També és una llàstima que les fonts i els colors estiguin marcats pels temes i no es puguin combinar a voluntat. Novament, l'altra cara d'aquesta reducció és la facilitat amb què es poden arribar a controlar tots els elements del programa i la seguretat que dóna això.
Edito post el 28.12.2010 per dir que ja fa uns quants dies que aquella limitació de colors i fonts ha desaparegut: ja podem fer les nostres pròpies combinacions. Realment, tot aquest món va molt ràpid!
Aprofito per enllaçar aquest post amb el post de l'exposició del Territori perquè en aquell Prezi es veuen molt més les possibilitats que el programa ofereix.
Us enllaço amb aquest article d'opinió d'Antoni Puigverd a La Vanguardia que he trobat interessant i que se m'ha posat en relació amb el que estem treballant en aquest mòdul. En el seu assaig sobre comunicació humana, Lluís Duch, monjo i antropòleg de qui ens parlarà Carles Mèlich a la seva conferència a Blanquerna, distingeix entre informació i comunicació: En una societat tan informada, la gran epidèmia del nostre temps és la incomunicació. En el procés de comunicació hi ha una transmissió que d'una banda es rep i de l'altra es transforma.
Parla d'aquest vincle comunicatiu amb l'herència de la tradició i la seva relectura i renovació fins que el món nou i el món antic s'acaben enfrontant (a finals del s. XVII) com a pols oposats i irreconciliables que es neguen mútuament. Una religió que es fossilitza, que dicta i informa sense permetre el procés transformador necessari en tota comunicació, va morint. La modernitat racionalista redescobreix tres segles després el valor d'allò mític i simbòlic, però tots els seus "dogmes" socialitzants també han perdut sentit. Religió, política i família estan en crisi.
Què ens queda? Què és el que crea ara els llaços de comunitat? La televisió i Internet o el que podríem dir el fenomen audiovisual en general, que amb el seu poder sobre l'emoció captiva el món. I això és suficient?
Qualsevol esdeveniment, accident o presa de posició, per allunyats i estranys que siguin, es poden fer presents instantàniament per mediació dels massmedia, de tal manera que tot el que, ara mateix, està passant en qualsevol racó del món pot convertir-se en contemporani nostre, en una espècie de sincronia total o de llibertat «temporal intemporal», que era completament desconeguda fa només uns trenta anys. Naturalment, es tracta d'una contemporaneïtat purament epitèlica, formal i determinada per l'espai i pels temps «informatius» (sobretot, els de caràcter televisiu), la qual, per principi, exclou qualsevol forma d'empatia i coimplicació de l'espectador amb el que els mitjans estan referint o projectant. Com a màxim es crea una empatia teatral: la identificació del «ciutadà-espectador» (Balandier) amb l'esdeveniment visualitzat només dura el temps de la «representació» perquè, de fet, la contemporaneïtat «fabricada» pels mitjans de comunicació no es fonamenta en unes històries compartides, és a dir, en temps i espais reals viscuts en comú. En la societat actual, «el mediàtic» tendeix a anul·lar «el polític» (Balandier), la qual cosa implica que la «representació» (més concretament, el «temps efímer de la representació») ocupa el lloc de la política entesa com el conjunt de les activitats, projectes i somnis de les col·lectivitats humanes. Amb el «CiberSpace» i la «Virtual Reality», el passat i el futur són «simulats» en el present per mitjà de l'ordinador, la qual cosa comporta amb molta freqüència la «virtualització» del temps i de l'espai reals, convivencials que, com a conseqüència de la seva mateixa «simulació» es converteixen en el camp de la irresponsabilitat i l'abstenció ètica.
No hi ha dubte que la pausa, la lentitud, l’assossec, són mitjans idonis per a recobrar el temps i l’espai humans en les seves veritables dimensions. En el moment present, cal practicar una desacceleració que redueixi el tempo humà per tal que siguin possibles la reflexió, la responsabilitat i la simpatia.
Google reader és un servei de Google, una eina que ens facilita l'accés a la informació que ens interessa en una sola pàgina. Per fer-la servir només ens cal un compte de gmail, saber com ens podem subscriure al que ens interessa i com treure'n el màxim de profit!
Un canal web o d'informació web, també conegut com a fil web, feed o webfeed de l'anglès, és un contenidor d'informació destinat a la seva redifusió (dit a la manera anglesa "sindicació" de continguts); és una "canonada", com el seu nom indica, per enviar informació a altres bandes. Els seus formats més habituals són actualment l'RSS
Google reader és un lector, al qual fem arribar els canals web que hem sel·leccionat, que és capaç de destriar-ne la informació sobre el tema que li demanem en cada moment i mostrar-nos-la en la mateixa pàgina web. Un cop trobada, la podem compartir, amb comentaris, amb aquelles persones a qui passem la nostra url d'elements compartits. El procediment complet a seguir el trobareu en aquest enllaç.
És evident el guany en eficàcia que això suposa respecte del funcionament de cerca en un simple google, amb centenars de pàgines sobre un tema. O sobre la cerca entre unes pàgines de favorits, que s'han d'anar mirant una a una per trobar el que estem buscant. La dificultat d'aquesta eina rau en fer una bona tria de les fonts, que penso que és un procés lent i que demana temps d'exploració a la xarxa.
Configurar el Google reader com a pàgina d'inici del navegador facilita l'estar sempre al dia de les noves publicacions sobre determinats temes. Sempre es pot fer una ullada ràpida, destacant els que interessa de llegir o enviant a "elements compartits", indicant el motiu de la selecció, els que vinguin a tomb per treballs col.laboratius o per interessos comuns.
Si volem enviar a elements compartits llocs on no estem subscrits, caldrà fer servir nota en reader. És un bookmarklet que haurem de col·locar a la barra de favorits del navegador arrossegant-lo des de la pàgina delsmeus elements compartits de Google reader:
Un cop el tinguem a la barra ja podem incloure als compartits una pàgina de vídeos educatius de youtube, per exemple: suposem que trobem casualment a Youtube un vídeo educatiu, hauríem d'anar a view playlist again a la part inferior i, un cop trobada la pàgina principal, clicar a nota en reader i quedarà la pàgina a compartits.
Google reader és una eina de gestió de la informació. Aquestes eines són bàsiques per no perdre'ns en la multiplicitat d'informació de tota mena que corre per la xarxa. Una bona gestió de la informació és imprescindible en la societat actual.
Ja vam deixar clar a l'entrada de Llenguatge i llengua que la competència comunicativa està composta pels quatre nivells que conformen la gramàtica (fonètic, morfològic, sintàctic i semàntic) més un cinquè nivell: la pragmàtica. Aquest cinquè nivell és el que inclou les situacions comunicatives.
Parlem quan tenim un interlocutor. I el nostre discurs és diferent en funció d'aquest. No parlem igual amb els amics que amb els pares, ni un investigador científic farà la mateixa conferència per a d'altres científics que per al públic de carrer. La llengua no es pot separar del seu grup social: aprendre a parlar és una experiència social.
Què és un bon comunicador? El 1972, dos americans, Gumperz i Hymes, van fer prendre consciència que calia alguna cosa més que aprendre gramàtica: la competència comunicativa és "allò que un parlant necessita saber per comunicar-se de manera eficaç en contextos culturalment significants." Ser eficaç vol dir estalviar esforç, convèncer l'altre amb el mínim d'esforç. És més eficaç i, per tant, més bon comunicador qui més aconsegueix l'objectiu (seduir, convèncer, persuadir, emocionar,...) "en contextos culturalment significants", és a dir, amb el registre més adequat en funció del context o el grup cultural.
Quins són els components de la competència comunicativa? Per dominar aquesta competència comunicativa hem de controlar 4 tipus de coneixements i habilitats:
La competència lingüística o gramatical
La competència sociolingüística
La competència discursiva
La competència estratègica
La competència lingüística o gramatical és, com ja hem dit, la que fa referència al domini del codi lingüístic en els quatre nivells esmentats a l'inici d'aquesta entrada i definits a Llenguatge i llengua.
La competència sociolingüística fa referència a les regles socioculturals d'ús. S'ocupa de:
La situació dels participants: el registre variarà en funció del context.
El propòsit de la interacció, és a dir, l'objectiu comunicatiu. Tot comunicador té sempre un objectiu. El missatge més curt i fins i tot el silenci tenen un propòsit. L'objectiu és convèncer, persuadir, sensibilitzar,... fer que els altres sentin empatia, canviïn d'opinió i pensin com tu. Ja des de Plató els discursos tenien com a finalitat convèncer l'altre.
Normes i convencions de la interacció. Un molt bon comunicador té molt clar què vol aconseguir en cada moment: fer somriure, fer plorar, fer dubtar... tot són fites prèvies per arribar a l'objectiu final. Aquestes fites prèvies les decidirà en funció de les normes de la interacció, que serà diferent en funció dels grups socials. Si el comunicador no respecta aquestes convencions, perd qualitat.
La competència discursiva fa referència a la combinació de formes gramaticals i significats per aconseguir un text coherent i cohesionat en qualsevol gènere. S'ocuparà, per tant, de la cohesió de la forma i de la coherència en el significat.
En un text cohesionat, les idees estan ben lligades, no es poden separar: una idea porta a l'altra. Hi ha uns lligams interns de forma: pronominalització, procés de definició,...
La coherència ens parla del missatge i la pertinència de les idees que el componen i l'ordre que s'hi estableix. La pertinència anirà tant en funció de l'objectiu com de la situació comunicativa. Cal estar pendents de què direm i on. Un bon comunicador analitzarà, per tant, el seu discurs segons la coherència en funció de l'objectiu i de l'entorn social.
La competència estratègica fa referència a les estratègies de comunicació verbal i no verbal que es poden utilitzar per:
compensar deficiències degudes a limitacions o insuficiències
afavorir l'efectivitat de la comunicació
El domini d'aquesta competència et fa pujar de grau. És important conèixer les nostres limitacions per jugar amb les estratègies més adequades i aconseguir el màxim d'efectivitat.
Entre les estratègies de comunicació verbal tenim:
- El ser endreçat (mantenir una estructura en el discurs: de què parlaré, parlo, de què he parlat).
- L'humor intel·ligent.
Les estratègies no verbals són les lligades a: gest, postura, volum de veu, velocitat, pauses i silenci, la mirada (el mostrar-se proper).
Quan parlem de competència comunicativa hem d'estar atents a les quatre destreses: parlar, escoltar, escriure i llegir. Tot són processos mentals, cognitius, s'esdevenen al cervell.
Parlar i escriure són activitats productives. Hi ha un procés d'elaboració en el qual es produeix un text. Aquest text tindrà unes característiques pròpies segons la situació comunicativa i, per tant, el text parlat i l'escrit seran diferents: una informació no es produirà igual si és al diari o a l'Informatiu vespre.
Escoltar i llegir són processos mitjançant els quals construïm o reconstruïm el text. Un bon comunicador també és qui sap escoltar i llegir en un grau alt. Saber llegir entre línies, a banda de dir de què va, és també saber veure la intenció, l'objectiu de qui parla o escriu.
Aquí tenim una conferència d'un molt bon comunicador: sir Ken Robinson:
El seu discurs està molt ben estructurat, la seva defensa és clara, la seva entonació no és gens monòtona. La combinació de reflexions profundes, bromes i exemples eficacíssims el fan arribar a l'excel·lència. Aquí us deixo, per acabar de confirmar la idea, dues entrevistes a aquest personatge, fetes per Lluís Amiguet, de La Contra de La Vanguardia, una del 3 de novembre i la que us penjo a continuació, del 23 de desembre:
