INFORMACIÓ I COMUNICACIÓ

Us enllaço amb aquest article d'opinió d'Antoni Puigverd a La Vanguardia  que he trobat interessant i que se m'ha posat en relació amb el que estem treballant en aquest mòdul. En el seu assaig sobre comunicació humana, Lluís Duch, monjo i antropòleg de qui ens parlarà Carles Mèlich a la seva conferència a Blanquerna, distingeix entre informació i comunicació:  En una societat tan informada, la gran epidèmia del nostre temps és la incomunicació. En el procés de comunicació hi ha una transmissió que d'una banda es rep i de l'altra es transforma. 

Parla d'aquest vincle comunicatiu amb l'herència de la tradició i la seva relectura i renovació fins que el món nou i el món antic s'acaben enfrontant (a finals del s. XVII) com a pols oposats i irreconciliables que es neguen mútuament. Una religió que es fossilitza, que dicta i informa sense permetre el procés transformador necessari en tota comunicació, va morint. La modernitat racionalista redescobreix tres segles després el valor d'allò mític i simbòlic, però tots els seus "dogmes" socialitzants també han perdut sentit. Religió, política i família estan en crisi. 

Què ens queda? Què és el que crea ara els llaços de comunitat? La televisió i Internet o el que podríem dir el fenomen audiovisual en general, que amb el seu poder sobre l'emoció captiva el món. I això és suficient?

Qualsevol esdeveniment, accident o presa de posició, per allunyats i estranys que siguin, es poden fer presents instantàniament per mediació dels mass media, de tal manera que tot el que, ara mateix, està passant en qualsevol racó del món pot convertir-se en contemporani nostre, en una espècie de sincronia total o de llibertat «temporal intemporal», que era completament desconeguda fa només uns trenta anys. Naturalment, es tracta d'una contemporaneïtat purament epitèlica, formal i determinada per l'espai i pels temps «informatius» (sobretot, els de caràcter televisiu), la qual, per principi, exclou qualsevol forma d'empatia i coimplicació de l'espectador amb el que els mitjans estan referint o projectant. Com a màxim es crea una empatia teatral: la identificació del «ciutadà-espectador» (Balandier) amb l'esdeveniment visualitzat només dura el temps de la «representació» perquè, de fet, la contemporaneïtat «fabricada» pels mitjans de comunicació no es fonamenta en unes històries compartides, és a dir, en temps i espais reals viscuts en comú. En la societat actual, «el mediàtic» tendeix a anul·lar «el polític» (Balandier), la qual cosa implica que la «representació» (més concretament, el «temps efímer de la representació») ocupa el lloc de la política entesa com el conjunt de les activitats, projectes i somnis de les col·lectivitats humanes. Amb el «Ciber Space» i la «Virtual Reality», el passat i el futur són «simulats» en el present per mitjà de l'ordinador, la qual cosa comporta amb molta freqüència la «virtualització» del temps i de l'espai reals, convivencials que, com a conseqüència de la seva mateixa «simulació» es converteixen en el camp de la irresponsabilitat i l'abstenció ètica.

No hi ha dubte que la pausa, la lentitud, l’assossec, són mitjans idonis per a recobrar el temps i l’espai humans en les seves veritables dimensions. En el moment present, cal practicar una desacceleració que redueixi el tempo humà per tal que siguin possibles la reflexió, la responsabilitat i la simpatia.

                                                                                              Lluís Duch, La lentitud