LA DESCRIPCIÓ I TU

Descriure és observar, escoltar, olorar i sentir el gust i el tacte de la cosa que volem mostrar. Demana estar atents al món que ens envolta amb els cinc sentits, sense descartar-ne cap, per tal d'arribar plenament a l'objecte triat.

Mentre estem recollint aquesta informació, sense ni adonar-nos-en, ja l'anem fent nostra: anem deduint, relacionant, interpretant,...

I és només llavors, a partir d'aquella captació nostra de la realitat de l'objecte, que som capaços de parlar-ne des d'angles diferents, amb una riquesa de contingut derivada d'una visió personal que tindrà ressonància en qui ens escolti.

Quan dic parlar, ho dic donant-li el sentit ampli d'expressió, incloent-hi els diferents canals i gèneres: tant el de l'orador, com el de l'escriptor narratiu, com el de l'assagista, com el del poeta o el cantant, com el del fotògraf o el pintor,... En funció de la situació de comunicació i de la intenció, el to de la descripció serà més subjectiu (descripció artística) o més objectiu (descripció científica).

Una descripció acadèmica demana una estructura ordenada, claredat i concisió. Per aconseguir-ho podem comptar amb tres procediments ordenats: l'establiment del tema, en què es presenta l'objecte com un tot; la caracterització, en què es distingeixen les característiques de les parts, i la relació amb el món exterior, a través de similituds, oposicions, situació en l'espai i el temps...

Un cop ideats els punts de vista i definit l'esquema estructural de la descripció, és bàsica la tria dels termes més suggerents i/o adequats i precisos, segons el tipus de descripció. I, novament, quan parlo de termes, ho faig en un sentit ampli: podem descriure també a través d'una fotografia. En aquest cas els "termes" són visuals i, per tant, tot el que es mostra a la fotografia ha de tenir una intenció descriptiva clara. Clara per al fotògraf i clara per a l'espectador, si no és així la seva funció descriptiva és ineficaç.

 Descripció digital                 

L'Alba, al temps de lleure de Blanquerna

DESCRIPCIÓ. Qui ets tu?

Descripció escrita

Aquell primer dia a Blanquerna va ser ella qui va trencar el gel de la manera més natural, com qui parla amb algú que coneix de fa temps. Quan va arribar a mi, l'Alba ja era el centre d'atenció d'un grup de noies que havia trobat camí de la Facultat. I, en poc temps, Sant Pere de Riudebitlles havia deixat de ser un poble qualsevol per convertir-se en el poble de l'Alba Cornellà.

L'Alba no és prima, no és cantelluda ni feble. El seu cos és sòlid, de formes arrodonides i ben posat a terra. Té un caminar d'espatlla enrera, cap enlaire i pas segur, potser lligat a la seva poca alçada, la qual també és causa d'un dels seus posats habituals: el cos relaxat, el cap una mica aixecat i la mirada atenta al seu interlocutor, mentre somriu amb la boca i els ulls.

Els seus ulls, castanys com els cabells, li estalvien moltes paraules, perquè també és cert que l'Alba és molt crítica. És una persona responsable, ordenada, previsora i puntual i té poca paciència amb altres maneres de fer.

Aquests ulls no són un element expressiu aïllat. L'Alba és una narradora excel·lent: quan explica una història tot el cos es posa en moviment sota la direcció de la veu. Amb la seva entonació i el seu català viu de Sant Pere, capta qui l'escolta. Quan comença la narració, l'Alba mira el que diu i ja no ens veu.

L'exposició fotogràfica "Qui ets tu?" ens ha permès de prendre consciència que el canal visual té també el seu codi objectiu de comunicació. Anoto tres punts bàsics:

• La importància del que destaca a primer cop d'ull, a través d'un primer pla, d'una il·luminació especial, de la posició del cos, d'un punt de vista que provoca una determinada deformació...
• El pes dels elements del fons per les seves connotacions significatives i en funció de la importància que se'ls hi atorga a la fotografia. La seva irellevància demana enfosquir-lo en un joc de clarobscurs, desenfocar-lo.
• La importància d'utilitzar els signes o símbols amb el significat acceptat per tothom. No es bo, pretendre trobar sentits interns propis en funció del que suggereixen determinades formes. Dos exemples: a) una senyera és un símbol catalanista, no es pot fer servir com un "element de color", i    b) un cediu el pas no es pot interpretar com una fletxa.

Tot l'exercici de descripció a través dels tres canals: escrit, fotogràfic i oral, ha sigut interessant tant particularment com a nivell comparatiu. L'exercici d'observació d'una persona com a individu, en relació amb tu i en relació amb els altres; recollir les idees del que has vist, sentit i pensat; establir-hi un ordre, i triar les paraules més adequades per dir el que vols dir amb el mínim per aconseguir el màxim, demana esforç i posar en joc tots els sentits.