Amb una setmana de diferència, hem tingut a Blanquerna dos grans comunicadors d'estils molt diferents. Penso que un element essencial de tots dos és la passió pel que defensen, el domini total del tema del discurs, dels seus objectius. Tots dos tenen clar a qui es dirigeixen, i el discurs té en compte els interessos, coneixements i edat de l'auditori. Coincideixen en una estructura de desenvolupament del discurs més aviat inductiu, molt clar en Tonucci, i d'una manera més "juganera" en Mèlich.
Tonucci, tot ell, es mostra més formal i mesurat. Respecta el protocol de la conferència. Davant l'ovació que rep en entrar a l'auditori, es limita a somriure i, quan arriba a la pissarra, dibuixa la nena de FRATO saludant a l'auditori, i seu. Des del primer moment exposa el que defensarà: cal escoltar els nens perquè el món funcioni millor. I ho concreta a partir d'un món conegut per nosaltres i una experiència viscuda per ell, tendint a desenvolupar el discurs a partir de les frases dels nens. Conclou amb la frase d'un premi Nobel d'economia que confirma la seva tesi.
Mèlich no és formal. Les seves distàncies són curtes i ho demostra trencant el protocol de la conferència: es manté assegut mentre el presenten, però, només començar el discurs, s'aixeca i va parlant mentre camina i es mou expressivament entre el públic, mirant a cadascun individualment, tal com predica. És sorprenent. Comença preguntant què és l'ètica, per acabar dient que no es pot definir. Però pel camí ens ha donat moltes pistes, l'ha mirat des de molts angles, ens l'ha fet sentir de prop. I ens la mostra en Sarabanda. Genial.
Aquí us adjunto les notes preses. Llàstima no tenir la conferència d'en Mèlich en vídeo.
La ciutat dels nens, de Francesco Tonucci:Tonucci, tot ell, es mostra més formal i mesurat. Respecta el protocol de la conferència. Davant l'ovació que rep en entrar a l'auditori, es limita a somriure i, quan arriba a la pissarra, dibuixa la nena de FRATO saludant a l'auditori, i seu. Des del primer moment exposa el que defensarà: cal escoltar els nens perquè el món funcioni millor. I ho concreta a partir d'un món conegut per nosaltres i una experiència viscuda per ell, tendint a desenvolupar el discurs a partir de les frases dels nens. Conclou amb la frase d'un premi Nobel d'economia que confirma la seva tesi.
Mèlich no és formal. Les seves distàncies són curtes i ho demostra trencant el protocol de la conferència: es manté assegut mentre el presenten, però, només començar el discurs, s'aixeca i va parlant mentre camina i es mou expressivament entre el públic, mirant a cadascun individualment, tal com predica. És sorprenent. Comença preguntant què és l'ètica, per acabar dient que no es pot definir. Però pel camí ens ha donat moltes pistes, l'ha mirat des de molts angles, ens l'ha fet sentir de prop. I ens la mostra en Sarabanda. Genial.
Aquí us adjunto les notes preses. Llàstima no tenir la conferència d'en Mèlich en vídeo.
i
Els marges de la moral, de Joan Carles Mèlich:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada