A classe vam veure aquest vídeo resum de l'actuació de Georgina Cardona i Pep Poblet, titulada "Amor, amor, catàstrofe" i em va semblar bé. M'agradava la diferència d'intensitat i actitud que hi havia entre poemes diferents:
Si ho feien bé i el que anàvem a veure era un recitatiu de Maragall, segur que valdria la pena.
Però no. Algun tipus d'afectació d'ella o una cantarella-tic que no lligava gens amb els poemes, els uniformava, tot em sonava igual. Ja des de la presentació em pesava molt una falta de naturalitat, una falta de frescor, que va dominar tota la recitació:
Crec que hi havia un problema bàsic de sintonia entre l'actriu i el poeta. Una poesia vital, alegre, fresca, optimista,... expressada amb tristesa i afectació... Em costava de seguir-la. M'havia de forçar a escoltar. Penso que una recitació ha de servir per transmetre l'emoció del poema amb més intensitat que el que aconseguiria la lectura personal en veu baixa i Georgina Cardona, segons la meva sensibilitat, no ho aconseguia.
Ovidi Montllor, recitant Salvat-Papasseit, amb Toti Soler a la guitarra, sí que em fa l'efecte de fer el ple del poema. Aquí teniu la seva veu:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada